Fins als anys seixanta, les persones naixien i morien a casa; amb una saviesa familiar i domèstica que es transmetia de generació en generació, els infants aprenien dels grans, observant i formant part de l’experiència que es vivia. Però un gradual desplaçament de les cures als hospitals va oferir millor qualitat de vida, però també una pèrdua d’aquells coneixements, i progressivament els infants van quedar al marge de cures i rituals.
La majoria de persones adultes d’avui dia recorden que de petites no varen acomiadar-se ni assistir al funeral per l’ésser estimat. Cuidar de la mort és cuidar la vida dels que queden i si no es té aquesta oportunitat, els records dolorosos queden pendents de reparar, provocant por davant la possibilitat de reviure el que tenen latent. Per aquest motiu, avui dia 9 de cada 10 infants i joves queden al marge de rituals o comiats quan mor un ésser estimat.
El que s’escriu en el llibre de vida d’un infant, queda imprès per sempre i acompanyarà la vida de l'adult que serà demà.
«Descobreixes que les seves pors i els dubtes dels infants són els mateixos que et corsequen a tu, però amb una diferència: ells no tenen por de cap descoberta. No hi ha separació entre els camps emocionals i el poder de la raó.» Jaume Cela, mestre i escriptor.
